Durant segles, disciplines com la sociologia, l’economia, la psicologia o la ciència política han intentat posar ordre al món social. Són el resultat d’una necessitat humana de comprendre’s a si mateixa en contextos que, tot i canviants, oferien unes pautes més o menys estables. Però avui, aquestes pautes semblen esquerdar-se. La tecnologia avança més ràpidament del que som capaços de pensar-la. I això és un problema, perquè quan la realitat corre més que el pensament, no només perdem comprensió, sinó també capacitat d’actuar de manera justa, eficaç i democràtica.
Un exemple el trobem en l’ús generalitzat de dispositius digitals en l’educació. A Catalunya, segons dades del Departament d’Educació, més del 95% dels centres públics ja han incorporat tauletes o portàtils a l’aula. Però quines implicacions té això per al desenvolupament cognitiu dels infants? Estudis com el PISA 2022 alerten d’una davallada global en la comprensió lectora, especialment entre els adolescents exposats a pantalles des de molt joves. Les ciències socials tenen aquí una funció clau: anar més enllà de la dada i analitzar els efectes socials i educatius de les decisions tecnològiques. Però sovint, quan arriba l’estudi, la realitat ja ha canviat de pantalla.
També ens ho demostra el debat ètic sobre la conducció autònoma. Quin criteri hauria de seguir un cotxe intel·ligent davant d’un accident inevitable? Qui assumeix la responsabilitat d’una decisió moral automatitzada? Les ciències socials i humanes, que podrien oferir reflexions crucials sobre responsabilitat, valors o marc normatiu, no sempre tenen l’espai —ni el temps— per fer sentir la seva veu en aquests processos. L’enginyeria avança, i l’ètica corre al darrere.
La complexitat també s’accentua en l’àmbit polític i geoestratègic. El cas de la guerra d’Ucraïna és il·lustratiu. En un món hiperconnectat i sobreinformat, on tothom pot accedir a milers de vídeos, mapes i anàlisis, la comprensió profunda del conflicte no ha augmentat, sinó que sovint s’ha ennuvolat. Les interpretacions tradicionals que parlaven de blocs econòmics o d’interessos geopolítics xoquen amb una realitat farcida de propaganda, desinformació i actors amb interessos opacs. L’era de la informació no ens garanteix més claredat: ens exposa més, però ens ajuda menys a entendre.
La paradoxa és evident: mai havíem tingut tant accés a dades, i mai havia estat tan difícil comprendre el món. És aquí on la investigació social esdevé més necessària que mai. Però també més difícil. Perquè la velocitat dels canvis impedeix l’anàlisi pausada. Perquè les plataformes condicionen el relat. Perquè la multiplicitat de veus, algunes automatitzades, genera soroll. I perquè sovint es pretén utilitzar la investigació no per comprendre, sinó per justificar allò que ja s’ha decidit prèviament.
Davant d’aquesta realitat, les eines tradicionals —com les enquestes, els grups de discussió o les entrevistes— poden semblar insuficients o desajustades. Però el problema no és l’eina, sinó l’ús que se’n fa. Les ciències socials continuen sent útils si sabem adaptar-les al present: amb rigor, mirada crítica i voluntat de posar llum on només hi ha opinió.
Per això cal reivindicar la figura de l’investigador/a social. No com un oracle ni com un tecnòcrata, sinó com algú capaç d’escoltar, observar, interpretar i connectar el que passa amb el que no es veu. Algú amb professionalitat, integritat i compromís amb la veritat, per incòmoda que sigui. Algú que, enmig del soroll digital i la velocitat vertiginosa, sigui capaç de dir: parem un moment i intentem entendre.
