Mai s’havia disposat de tantes dades, indicadors i informes. I, paradoxalment, mai havia estat tan difícil prendre decisions clares i assumides. Quadres de comandament impecables, enquestes exhaustives, dashboards interactius. Les organitzacions han invertit temps i recursos a generar informació amb l’esperança que això conduís a decisions millors, més sòlides i més objectives. Però a la pràctica, aquesta promesa sovint no es compleix. La dada no decideix.
És habitual veure reunions amb deu indicadors sobre la taula i cap acord clar sobre què fer l’endemà. El problema no és informatiu. És un problema de criteri i d’assumpció de responsabilitats. No és que es tinguin poques dades; és que no se sap -o no es vol- convertir-les en criteri. La dada no decideix.
El malentès central: informació no és criteri
En resum, la dada no decideix; és la interpretació i l’assumpció de responsabilitat el que determina les accions a prendre.
Ja fa temps que sociòlegs com Manuel Castells advertien que viure en una societat de la informació no garanteix una millor comprensió de la realitat. La disponibilitat d’informació creix exponencialment, però la capacitat d’interpretar-la i traduir-la en decisions no ho fa al mateix ritme.
Quan una decisió falla, la reacció habitual és concloure que «faltaven dades». És una explicació còmoda. Trasllada el problema a un terreny tècnic i evita una pregunta molt més incòmoda: qui havia d’interpretar aquesta informació i assumir-ne les conseqüències?
Les decisions no fallen perquè no hi hagi dades, sinó perquè no tenim clar què és rellevant, no se sap què significa realment el que s’observa, o no hi ha ningú disposat a dir: «això és el que implica i això és el que hem de fer».
Les dades no decideixen res per si soles. Decideixen les persones. I ho fan des del seu marc mental, les seves pors, els seus incentius i la cultura de l’organització on operen.
Quatre confusions que empitjoren les decisions
A partir de l’experiència en empreses i administracions, hi ha quatre confusions que es repeteixen amb una regularitat preocupant.
Confusió 1 – Confondre volum amb comprensió. Més indicadors no vol dir més criteri. En molts comitès de direcció s’acumulen informes i mètriques sense que això es tradueixi en una millor lectura de la situació. El resultat no és més claredat, sinó paràlisi o decisions excessivament conservadores. El soroll tapa les tensions reals que caldria afrontar.
Confusió 2 – Utilitzar les dades per confirmar, no per entendre. Sovint les dades s’utilitzen per justificar decisions ja preses. Es busquen números que validin una intuïció prèvia en lloc de posar-la a prova. Això condueix a inversions defensives, estratègies poc ambicioses i canvis cosmètics que no ataquen el problema de fons.
Confusió 3 – Tractar opinions com si fossin evidència. Preguntar no és investigar. Sense context ni interpretació rigorosa, les opinions es converteixen fàcilment en conclusions precipitades. En enquestes internes o processos participatius, això pot generar decisions basades en percepcions momentànies que no reflecteixen dinàmiques estructurals.
Confusió 4 – No definir bé la pregunta (abans de mirar les dades). Abans de consultar dades, cal haver definit quina decisió s’ha de prendre. Quan això no està clar, l’anàlisi acumula informació però evita el dilema real. Les dades deixen de servir per decidir i passen a ser una eina per ajornar decisions.
Aquestes confusions no són anecdòtiques. Formen part del funcionament habitual de moltes organitzacions.
Quan analitzar empitjora
Quan les dades s’interpreten malament, la decisió no només no millora: empitjora. Es prenen decisions curtes de mires, s’inverteixen recursos en solucions que no resolen el problema i es generen efectes col·laterals no desitjats.
A nivell intern, apareix una frustració recurrent: «tenim dades, però no ens serveixen». El problema no és individual. És estructural. Analitzar sense criteri no és neutre: té conseqüències reals sobre l’estratègia, la confiança interna i la capacitat d’aprendre.
No és només cultura: és responsabilitat
És habitual concloure que el problema és «cultural». I en part ho és. Però aquesta explicació és incompleta si no s’hi afegeix una altra dimensió: la responsabilitat.
- No tothom pot dubtar o dir «no ho sabem».
- No tothom pot qüestionar una lectura dominant.
- No totes les organitzacions penalitzen igual l’error o la discrepància.
No és una qüestió de voluntat individual, sinó de com s’organitzen els rols, els incentius i les responsabilitats. Quan ningú assumeix la responsabilitat d’interpretar les dades i traduir-les en criteri, aquestes es converteixen en una coartada. Serveixen per protegir-se, per justificar-se o per diluir responsabilitats, però no per decidir millor.
Una pregunta incòmoda, però necessària
Davant d’aquest context, cal fer-se una pregunta que va més enllà de les eines i els indicadors: Estem utilitzant les dades per prendre decisions… o per evitar assumir-les? Perquè les dades no fallen soles. Fallen quan ningú assumeix el criteri d’interpretar-les i el cost -inevitable- de decidir.
