A l’inici de 2026 escrivíem un article sobre tendències 2026 on es descrivia un món més incert, fragmentat i interdependent. L’anàlisi continuada de tendències globals que es duu a terme des de Ceres valida aquelles idees, però mostra un matís rellevant: el sistema és més complex i comença a mostrar, de manera visible, els seus límits.
Així doncs, el canvi no és tant en la direcció de les tendències com en la seva naturalesa i la manera d’interactuar. Durant anys, el futur s’ha interpretat com una suma de forces (digitalització, globalització, sostenibilitat,…) que avançaven simultàniament. Avui, aquestes forces interactuen de manera molt més intensa, generant dependències, tensions i, cada cop més, restriccions. El resultat és un sistema menys flexible del que es tendia a assumir.
L’anàlisi de tendències mira un horitzó de cinc a deu anys, i no tant el dia a dia. Tanmateix, separar aquest futur dels esdeveniments actuals seria un error. Els conflictes geopolítics, les tensions energètiques o les disrupcions tecnològiques (i avui les estem vivint), s’han d’entendre com moments en què les tendències es fan visibles, s’acceleren i, sovint, canvien de fase. No són soroll conjuntural. De fet, el futur s’expressa en aquests episodis.
Del futur com a agregació de tendències, al futur com a tensió
El principal canvi no és tant què passarà, sinó com passarà. Durant anys, les grans tendències (tecnològiques, econòmiques o ambientals, social) s’han analitzat com dinàmiques relativament autònomes, amb impactes que es desplegaven de manera progressiva i, en gran mesura, gestionable.
Avui, aquestes tendències interactuen de forma intensa i sovint simultània, generant efectes creuats que amplifiquen les tensions del sistema. El que abans es podia analitzar per separat, ara es manifesta de manera interdependent. Qualsevol Pime es troba ara que ha d’ajustar preus per l’energia, redefinir proveïdors per les tensions geopolítiques i adaptar-se a les noves exigències digitals dels clients.
Això té una conseqüència directa en la naturalesa del risc. Ja no es tracta només d’incertesa sobre l’evolució d’una variable concreta, sinó de la possibilitat que múltiples factors (geopolítics, energètics, tecnològics o socials) es produeixin alhora i es reforcin mútuament. El risc, per tant, no només augmenta i és fa més difícil de preveure; es transforma. Amb aquesta nova realitat, el marge d’adaptació es redueix i per tant, les decisions es tornen més crítiques. La realitat serà menys tolerant amb els errors.
El retorn dels límits: energia, recursos i capacitat
L’apartat anterior tractava de la interacció de tendències i aquí posem sobre la taula un segon factor clau: els límits. És en la combinació d’ambdós factors on es configura la tensió del sistema.
Durant dècades, l’economia global ha funcionat sota la premissa que el creixement depenia principalment de la demanda i de la capacitat d’optimització dels sistemes productius.
Aquesta premissa, però, comença a mostrar signes d’esgotament i es fa més evident que el creixement està condicionat per factors físics: la disponibilitat d’energia, l’accés a recursos crítics o la capacitat de les infraestructures per absorbir noves pressions. El problema ja no és només quant costa produir o operar, sinó si és possible fer-ho en determinades condicions.
Aquesta dinàmica es fa especialment visible en el terreny energètic. Les tensions geopolítiques recents -amb impacte directe sobre rutes, subministraments i infraestructures- no són anomalies puntuals, sinó expressions d’un sistema que funciona sota pressió. L’energia deixa de ser només un input econòmic i esdevé una condició de possibilitat.
L’exemple de l’energia, es manifesta també en altres capes: la capacitat logística, la disponibilitat d’aigua, que hem viscut a casa nostra els darrers estius, o la capacitat de les infraestructures bàsiques, com rodalies o l’autopista. Aquests factors, les limitacions, que durant anys han operat com a base silenciosa del creixement, passen a ocupar un paper central.
Així doncs, quan aquests límits es fan presents, la capacitat d’absorbir tensions es redueix. Mentre la interdependència del sistema podria ser una font d’eficiència pot convertir-se també en una font de vulnerabilitat.
Tecnologia: de palanca de creixement a infraestructura crítica
La tecnologia també canvia de rol. Durant anys la tecnologia s’ha interpretat com una palanca d’eficiència i innovació, però avui a més, es consolida com una infraestructura crítica i limitadora sobre la qual es construeix l’activitat econòmica.
La integració creixent de tecnologies digitals (la IA, cloud, seguretat,…) en processos clau fa que moltes organitzacions passin de fer servir la tecnologia a dependre’n. Fins al punt que, en alguns àmbits, la digitalització dels processos, com en el cas de la facturació digital, que deixa de ser opcional. El que abans podia ser un avantatge competitiu passa a ser condició necessària per operar.
Aquesta dependència té diversos elements: augment de la dependència de proveïdors tecnològics, dependència d’infraestructures tecnològiques, necessitat de governança, seguretat i control sobre dades i sistemes. Però també que aquest conjunt de factors és cada cop més crític per al funcionament del dia a dia d’empreses, organismes i del conjunt de l’economia.
I com hem dit, amb més interconnexió amb les altres tendències (com la geopolítica) i els límits materials, com la disponibilitat de semiconductors, la localització de centres de dades o l’accés a energia i aigua per sostenir-los.
Conclusions
El sistema s’ha tornat més incert, més tens i menys tolerant a l’error. Això no implica necessàriament una crisi imminent. L’economia pot continuar creixent, però ho farà en un entorn diferent: amb més restriccions, més volatilitat i un marge d’adaptació més limitat. El que està canviant no és tant el cicle econòmic com les condicions en què aquest es desenvolupa.
La prospectiva continua sent imprescindible: entendre escenaris, anticipar canvis i gestionar la incertesa segueix sent central. Ara bé, aquests escenaris han d’incloure tendències, però també han d’incorporar de manera explícita els límits que poden condicionar-los. No es tracta només d’entendre què pot passar, sinó en quines condicions serà possible que passi, i quins límits pot marcar el sistema.
Per a les empreses, aquest desplaçament és subtil però profund. Les decisions no només dependran de la demanda, del mercat o de la capacitat d’innovació. Dependran també de les restriccions i els límits, redefinint decisions que, en altres contextos, haurien semblat viables.
La resiliència deixa de ser una opció estratègica per esdevenir una condició necessària per operar.
